aquest és l'eslògan principal de la publicitat del festival de cine independent de Buenos Aires (BAFICI) que durant 10 dies ha presentat centenars de pel·lícules repartides per diferents espais de la ciutat (multicinemes, tatres, museus, aire lliure, ...). Jo vos presente i comente (ja que encara no he trobat amics que els agrade aquest tipus de cine) alguna de les propostes que he pogut vore en aquesta mostra. De primeres algo arriscat: Graphic Sexual Horror un documental rodat en EEUU per dos directores (dones) i que investiga sobre la indústria del bondage i sadomasoquisme per internet. Així, les autores realitzen preguntes i filmacions al creador d'una de les pàgines d'internet amb contingut pornogràfic d'aquest tipus de sexualitat alternativa així com a les diferents models que apareixen en les seues filmacions. Retraten alguna d'aquestes filmacions per tal d'analitzar les relacions de poder que s'estableixen, reflexionar sobre els límits existents en les formes de consentiment a la tortura, però també sobre l'experimentació de la por, el dolor o el plaer en les pràctiques sadomasoquistes. Un documental molt cruent, però interessant per tal d'examinar aquestes sexualitats tan allunyades de la hetero-normalitat.
El segon document gràfic que vaig vore ésun documental que em va deixar prou sorprés (Welcome to New York de Bettina Perut i Iván Osnovikoff) perquè després de visionar el film amb la presentació explícita d'una de les seves directores es feia patent una contradicció entre el que anunciava la publicitat del bafici i en el q finalment vaig vore a la peli. Així, la sinopsi deia: “por tantos documentales del Primer Mundo que intentan -y a menudo sin éxito- la realidad del Tercero, Perut + Osnovikoff proponen una mirada al revés: esta vez serán ellos, los latinoamericanos pobres, quienes examinarán la cultura del poder”. El que no ens van introduir era que el film que va ser rodat en el context polític de les eleccions americanes de 2005 en que va eixir reelegit el candidat republicà (el nom del qual no pense esmentar perquè tothom el coneguem, i de sobra, per les seues accions imperialistes). Així, sota el rereforns de la campanya republicana i demòcrata (de la qual justificaven els directors havien extret fons per a la producció del documental) es succeien una sèrie d'imatges en clau de poemes visuals on es veien les contradiccions que existeixen en la realitat cultural americana. Un d'estos poemes visuals eren els discursos i debats televisats dels polítics de torn i les constants “cabotaes” de son de les dones riques americanes que fan les donacions a eixos partits polítics en els exquisits clubs on fan les recaudacions.
Del posterior debat vam extreure els assistents que si bé els directors són peruans no tractaven de fer una etnografia a l'ús on el discurs dels actors socials té una gran importància sinó que provaven de investigar sobre noves formes de representació audiovisual d'una realitat sociocultural. Potser aquest tècnica poètico-audivisual era interessant, però crec que no van poder respondre a les espectatives creades a partir de la sinopsi proposada pel Bafici ja que la visió dels llatinoamericans pobres no era la dels protagonistes del documental, sinó la seua visió com a directors del film. Ells deien que açò era etnografia a la inversa, però no em quedà clar si ho van aconseguir.
La majoria de les sessions que he vist en el BAFICI d'aquesta edició han estat en els multicinemes HOYTS situats en el mercat d'abasto, un antic Mercat Central ara reconstruït en forma de shopping o centre comercial de masses. (la foto de dalt és d'un detall de les làmpares de la plaça principal del lloc). Més imatges ací
besets demà més cine!!!
Lluís a vore si escrius prompte que volem que ens contes cosetes!!!!
ResponElimina