dissabte, 25 d’abril del 2009

UniDiversitats!



Vuenosairez (m'agrada aquesta denominació de la ciutat, algú sap si puc canviar el nom del meu perfil?) compta amb una gran quantitat d'universitats privades: UB (la meua, un edifici de 20 plantes, B de Belgrano, Barrio alto de la capital), UP, USAL, UCA, UAI, UK, UMS, ... i només una pública: UBA. I en què es diferencien? Doncs en el terreny acadèmic no tenen ni punt de comparació, la pública concentra els millors professionals en totes les matèries (a cas, no hauria de ser així?), la investigació, la gratuïtat en l'accés i en tot el període universitari, la serietat aplicada al coneixement, la multidisciplinarietat com a forma d'entendre l'aprenentatge, una vida universitària marcada per la crítica social, político-econòmica i cultural del la realitat que viu el país i la ciutat ... aquestos són els pro, i els contra? Tenen un sistema on l'assistència és obligatòria (un 80% de les hores lectives per poder fer els exàmens parcials, q si bé podria ser un contra també és un pro, ja que l'oferta de torns de matí, tarda i nit possibilita que els estudiants puguen treballar i estudiar al mateix temps), un sistema d'avaluació molt estricte que no acaba de ser molt eficient i que fa que la gent gaste 6, 7, 8, 9 i fins i tot 10 anys de la seua vida estudiant a la universitat, unes instal·lacions de fa 40 anys sense recursos materials (hi ha classes que només compten amb 30 seients i la gent ha de prendre apunts seguda al terra)...

Fa uns dies vaig anar a una fira del llibre independent i alternatiu (FLIA), quelcom paregut a la fira alternativa de València, de funcionament assembleari, i que ocupava (literalment) els espais de la facultat de ciències socials de la UBA. En les fotos podreu vore que aquesta va ser la meua primera impressió d'aquesta universitat, com un centre social okupat (com el tacheles berlinés) pels de la FLIA, però preguntant als meus coneguts argentins vaig saber que la Universitat cedia els espais als moviments socials i als col·lectius actius perquè facen els seus actes i reivindicacions. Aquest és un exemple de com la UBA no viu al marge de la societat, de com n'està d'implicada en les mobilitzacions d'una part important de la població (potser també de les minories, però a cas les minories no mereixen una atenció de les seues reivindicacions? A cas, una reivindicació social feta de forma pacífica no mereix que siga escoltada?). La UBA és una universitat de la que qualsevol argentí n'està orgullós ja que té aquestes característiques (bones i dolentes) que la fan diferent a qualsevol privada (les dolentes fan que la gent busque els títols pagant -de vegades tot el sou d'un treball precari, impossibilitant l'emancipació dels joves- per una educació on el coneixement està desvalorat, l'aplicabilitat n'és l'objectiu essencial i on l'ideologia de “así son las cosas y no hay vuelta atras!” que elimina la innovació, la investigació permetent la reproducció dels models socials sense reflexió i crítica prèvia).


La UBA em pareix un bon exemple de lo que hauria de ser una universitat pública. Potser té coses que no funcionen bé, però potser eixes coses són solucionables de forma que tots els actors social implicats puguen dir la seua. També esta universitat està situada en un context que no és el de l'Estat Espanyol però que potser no siga tan diferent (esperem a vore com avança la crisi? Ací ja porten uns quants anys d'avantatge!)

No sé, són reflexions que em venen al cap, un mes i pico després de les mogudes repressives al moviment antibolonya a Barcelona (ja ho sé que potser és tard, però jo sóc així) i tenint altres exemples per fer comparació intercultural. Potser Vuenosariez no és comparable a Bearcelona. Potser.


Vinga besets, ja vos aniré contant (ÀNIMS per als lluitadors per una universitat pública i de qualitat!)


PD: per què la universitat de Bearcelona té convenis internacionals amb universitats privades de dubtosa qualitat acadèmica?



divendres, 17 d’abril del 2009

armari: tota la vida lluitant pq no m'oprimisca i ara no puc viure sense ell !!!

eiiiiiiiiiiiiiiii.... q ja tinc habita en buenos aires!!!!


sí... es super bonicaaaa! cada moble d'un color (armari blau, tauleta blava, llit de fusta sense bernisar, llençols verd llima, coixins rosa furcia, cadira i escriptori groc coent i caixonera blau cel) i el terra de fusta obscura mal pintada de blanc (o serà un efecte plàstic que no entenc?)

les parets blanques, buides... esperant les meves polaroids i les vostres postals:

c/ TACUARÍ 589
C1071AAK Capital Federal
Buenos Aires
ARGENTINA

i les vostres visites.... visc en el barri antic de Buenos Aires, San Telmo, on els diumenges a la tarda hi ha fira d'artesania, concertillos pel carrer, candombé (batucades), i moltes coses més.

Visc en una casa gran d'estil colonial (jo diria q d'estil valencià, vista des de la façana: planta baixa i un pis) amb terrassa i una distribució un poc rara...

Dic q és gran pq té 10 habitacions!!! sí, heu llegit bé! 10 habitacions per a 12 habitants! jejeje

És com una comuna hippie: 4 banys, 2 cuines, 3 neveres, un rebedor enorme, wifi per tot arreu, un snyor de la neteja, i menys enrenou que en un hostel!!!

Un ambient plurinacional, en una país multicultural (això és el q diuen els argentins, però de fet la cultura indígena està silenciada com a tot arreu!!!): nosaltres som: 1 suec, 1 alemany, 5 francesos/es, 1 dominicà, 1 argentí, 1 americà, 1 valencià.... i me'n falta un que no sé qui és... potser he comptat malament! ja vos resoldré el dilema un altre dia...

potser és massa gent... potser no, ahir va ser el primer sopar i em va agradar molt!!!!

ja vos conte! besets

dijous, 2 d’abril del 2009

... si querés saber como es el cine independiente, vení a ver cine independiente! [Bafici'09]



aquest és l'eslògan principal de la publicitat del festival de cine independent de Buenos Aires (BAFICI) que durant 10 dies ha presentat centenars de pel·lícules repartides per diferents espais de la ciutat (multicinemes, tatres, museus, aire lliure, ...). Jo vos presente i comente (ja que encara no he trobat amics que els agrade aquest tipus de cine) alguna de les propostes que he pogut vore en aquesta mostra. De primeres algo arriscat: Graphic Sexual Horror un documental rodat en EEUU per dos directores (dones) i que investiga sobre la indústria del bondage i sadomasoquisme per internet. Així, les autores realitzen preguntes i filmacions al creador d'una de les pàgines d'internet amb contingut pornogràfic d'aquest tipus de sexualitat alternativa així com a les diferents models que apareixen en les seues filmacions. Retraten alguna d'aquestes filmacions per tal d'analitzar les relacions de poder que s'estableixen, reflexionar sobre els límits existents en les formes de consentiment a la tortura, però també sobre l'experimentació de la por, el dolor o el plaer en les pràctiques sadomasoquistes. Un documental molt cruent, però interessant per tal d'examinar aquestes sexualitats tan allunyades de la hetero-normalitat.


El segon document gràfic que vaig vore ésun documental que em va deixar prou sorprés (Welcome to New York de Bettina Perut i Iván Osnovikoff) perquè després de visionar el film amb la presentació explícita d'una de les seves directores es feia patent una contradicció entre el que anunciava la publicitat del bafici i en el q finalment vaig vore a la peli. Així, la sinopsi deia: “por tantos documentales del Primer Mundo que intentan -y a menudo sin éxito- la realidad del Tercero, Perut + Osnovikoff proponen una mirada al revés: esta vez serán ellos, los latinoamericanos pobres, quienes examinarán la cultura del poder”. El que no ens van introduir era que el film que va ser rodat en el context polític de les eleccions americanes de 2005 en que va eixir reelegit el candidat republicà (el nom del qual no pense esmentar perquè tothom el coneguem, i de sobra, per les seues accions imperialistes). Així, sota el rereforns de la campanya republicana i demòcrata (de la qual justificaven els directors havien extret fons per a la producció del documental) es succeien una sèrie d'imatges en clau de poemes visuals on es veien les contradiccions que existeixen en la realitat cultural americana. Un d'estos poemes visuals eren els discursos i debats televisats dels polítics de torn i les constants “cabotaes” de son de les dones riques americanes que fan les donacions a eixos partits polítics en els exquisits clubs on fan les recaudacions.

Del posterior debat vam extreure els assistents que si bé els directors són peruans no tractaven de fer una etnografia a l'ús on el discurs dels actors socials té una gran importància sinó que provaven de investigar sobre noves formes de representació audiovisual d'una realitat sociocultural. Potser aquest tècnica poètico-audivisual era interessant, però crec que no van poder respondre a les espectatives creades a partir de la sinopsi proposada pel Bafici ja que la visió dels llatinoamericans pobres no era la dels protagonistes del documental, sinó la seua visió com a directors del film. Ells deien que açò era etnografia a la inversa, però no em quedà clar si ho van aconseguir.

La majoria de les sessions que he vist en el BAFICI d'aquesta edició han estat en els multicinemes HOYTS situats en el mercat d'abasto, un antic Mercat Central ara reconstruït en forma de shopping o centre comercial de masses. (la foto de dalt és d'un detall de les làmpares de la plaça principal del lloc). Més imatges ací


besets demà més cine!!!