dissabte, 25 d’abril del 2009

UniDiversitats!



Vuenosairez (m'agrada aquesta denominació de la ciutat, algú sap si puc canviar el nom del meu perfil?) compta amb una gran quantitat d'universitats privades: UB (la meua, un edifici de 20 plantes, B de Belgrano, Barrio alto de la capital), UP, USAL, UCA, UAI, UK, UMS, ... i només una pública: UBA. I en què es diferencien? Doncs en el terreny acadèmic no tenen ni punt de comparació, la pública concentra els millors professionals en totes les matèries (a cas, no hauria de ser així?), la investigació, la gratuïtat en l'accés i en tot el període universitari, la serietat aplicada al coneixement, la multidisciplinarietat com a forma d'entendre l'aprenentatge, una vida universitària marcada per la crítica social, político-econòmica i cultural del la realitat que viu el país i la ciutat ... aquestos són els pro, i els contra? Tenen un sistema on l'assistència és obligatòria (un 80% de les hores lectives per poder fer els exàmens parcials, q si bé podria ser un contra també és un pro, ja que l'oferta de torns de matí, tarda i nit possibilita que els estudiants puguen treballar i estudiar al mateix temps), un sistema d'avaluació molt estricte que no acaba de ser molt eficient i que fa que la gent gaste 6, 7, 8, 9 i fins i tot 10 anys de la seua vida estudiant a la universitat, unes instal·lacions de fa 40 anys sense recursos materials (hi ha classes que només compten amb 30 seients i la gent ha de prendre apunts seguda al terra)...

Fa uns dies vaig anar a una fira del llibre independent i alternatiu (FLIA), quelcom paregut a la fira alternativa de València, de funcionament assembleari, i que ocupava (literalment) els espais de la facultat de ciències socials de la UBA. En les fotos podreu vore que aquesta va ser la meua primera impressió d'aquesta universitat, com un centre social okupat (com el tacheles berlinés) pels de la FLIA, però preguntant als meus coneguts argentins vaig saber que la Universitat cedia els espais als moviments socials i als col·lectius actius perquè facen els seus actes i reivindicacions. Aquest és un exemple de com la UBA no viu al marge de la societat, de com n'està d'implicada en les mobilitzacions d'una part important de la població (potser també de les minories, però a cas les minories no mereixen una atenció de les seues reivindicacions? A cas, una reivindicació social feta de forma pacífica no mereix que siga escoltada?). La UBA és una universitat de la que qualsevol argentí n'està orgullós ja que té aquestes característiques (bones i dolentes) que la fan diferent a qualsevol privada (les dolentes fan que la gent busque els títols pagant -de vegades tot el sou d'un treball precari, impossibilitant l'emancipació dels joves- per una educació on el coneixement està desvalorat, l'aplicabilitat n'és l'objectiu essencial i on l'ideologia de “así son las cosas y no hay vuelta atras!” que elimina la innovació, la investigació permetent la reproducció dels models socials sense reflexió i crítica prèvia).


La UBA em pareix un bon exemple de lo que hauria de ser una universitat pública. Potser té coses que no funcionen bé, però potser eixes coses són solucionables de forma que tots els actors social implicats puguen dir la seua. També esta universitat està situada en un context que no és el de l'Estat Espanyol però que potser no siga tan diferent (esperem a vore com avança la crisi? Ací ja porten uns quants anys d'avantatge!)

No sé, són reflexions que em venen al cap, un mes i pico després de les mogudes repressives al moviment antibolonya a Barcelona (ja ho sé que potser és tard, però jo sóc així) i tenint altres exemples per fer comparació intercultural. Potser Vuenosariez no és comparable a Bearcelona. Potser.


Vinga besets, ja vos aniré contant (ÀNIMS per als lluitadors per una universitat pública i de qualitat!)


PD: per què la universitat de Bearcelona té convenis internacionals amb universitats privades de dubtosa qualitat acadèmica?



divendres, 17 d’abril del 2009

armari: tota la vida lluitant pq no m'oprimisca i ara no puc viure sense ell !!!

eiiiiiiiiiiiiiiii.... q ja tinc habita en buenos aires!!!!


sí... es super bonicaaaa! cada moble d'un color (armari blau, tauleta blava, llit de fusta sense bernisar, llençols verd llima, coixins rosa furcia, cadira i escriptori groc coent i caixonera blau cel) i el terra de fusta obscura mal pintada de blanc (o serà un efecte plàstic que no entenc?)

les parets blanques, buides... esperant les meves polaroids i les vostres postals:

c/ TACUARÍ 589
C1071AAK Capital Federal
Buenos Aires
ARGENTINA

i les vostres visites.... visc en el barri antic de Buenos Aires, San Telmo, on els diumenges a la tarda hi ha fira d'artesania, concertillos pel carrer, candombé (batucades), i moltes coses més.

Visc en una casa gran d'estil colonial (jo diria q d'estil valencià, vista des de la façana: planta baixa i un pis) amb terrassa i una distribució un poc rara...

Dic q és gran pq té 10 habitacions!!! sí, heu llegit bé! 10 habitacions per a 12 habitants! jejeje

És com una comuna hippie: 4 banys, 2 cuines, 3 neveres, un rebedor enorme, wifi per tot arreu, un snyor de la neteja, i menys enrenou que en un hostel!!!

Un ambient plurinacional, en una país multicultural (això és el q diuen els argentins, però de fet la cultura indígena està silenciada com a tot arreu!!!): nosaltres som: 1 suec, 1 alemany, 5 francesos/es, 1 dominicà, 1 argentí, 1 americà, 1 valencià.... i me'n falta un que no sé qui és... potser he comptat malament! ja vos resoldré el dilema un altre dia...

potser és massa gent... potser no, ahir va ser el primer sopar i em va agradar molt!!!!

ja vos conte! besets

dijous, 2 d’abril del 2009

... si querés saber como es el cine independiente, vení a ver cine independiente! [Bafici'09]



aquest és l'eslògan principal de la publicitat del festival de cine independent de Buenos Aires (BAFICI) que durant 10 dies ha presentat centenars de pel·lícules repartides per diferents espais de la ciutat (multicinemes, tatres, museus, aire lliure, ...). Jo vos presente i comente (ja que encara no he trobat amics que els agrade aquest tipus de cine) alguna de les propostes que he pogut vore en aquesta mostra. De primeres algo arriscat: Graphic Sexual Horror un documental rodat en EEUU per dos directores (dones) i que investiga sobre la indústria del bondage i sadomasoquisme per internet. Així, les autores realitzen preguntes i filmacions al creador d'una de les pàgines d'internet amb contingut pornogràfic d'aquest tipus de sexualitat alternativa així com a les diferents models que apareixen en les seues filmacions. Retraten alguna d'aquestes filmacions per tal d'analitzar les relacions de poder que s'estableixen, reflexionar sobre els límits existents en les formes de consentiment a la tortura, però també sobre l'experimentació de la por, el dolor o el plaer en les pràctiques sadomasoquistes. Un documental molt cruent, però interessant per tal d'examinar aquestes sexualitats tan allunyades de la hetero-normalitat.


El segon document gràfic que vaig vore ésun documental que em va deixar prou sorprés (Welcome to New York de Bettina Perut i Iván Osnovikoff) perquè després de visionar el film amb la presentació explícita d'una de les seves directores es feia patent una contradicció entre el que anunciava la publicitat del bafici i en el q finalment vaig vore a la peli. Així, la sinopsi deia: “por tantos documentales del Primer Mundo que intentan -y a menudo sin éxito- la realidad del Tercero, Perut + Osnovikoff proponen una mirada al revés: esta vez serán ellos, los latinoamericanos pobres, quienes examinarán la cultura del poder”. El que no ens van introduir era que el film que va ser rodat en el context polític de les eleccions americanes de 2005 en que va eixir reelegit el candidat republicà (el nom del qual no pense esmentar perquè tothom el coneguem, i de sobra, per les seues accions imperialistes). Així, sota el rereforns de la campanya republicana i demòcrata (de la qual justificaven els directors havien extret fons per a la producció del documental) es succeien una sèrie d'imatges en clau de poemes visuals on es veien les contradiccions que existeixen en la realitat cultural americana. Un d'estos poemes visuals eren els discursos i debats televisats dels polítics de torn i les constants “cabotaes” de son de les dones riques americanes que fan les donacions a eixos partits polítics en els exquisits clubs on fan les recaudacions.

Del posterior debat vam extreure els assistents que si bé els directors són peruans no tractaven de fer una etnografia a l'ús on el discurs dels actors socials té una gran importància sinó que provaven de investigar sobre noves formes de representació audiovisual d'una realitat sociocultural. Potser aquest tècnica poètico-audivisual era interessant, però crec que no van poder respondre a les espectatives creades a partir de la sinopsi proposada pel Bafici ja que la visió dels llatinoamericans pobres no era la dels protagonistes del documental, sinó la seua visió com a directors del film. Ells deien que açò era etnografia a la inversa, però no em quedà clar si ho van aconseguir.

La majoria de les sessions que he vist en el BAFICI d'aquesta edició han estat en els multicinemes HOYTS situats en el mercat d'abasto, un antic Mercat Central ara reconstruït en forma de shopping o centre comercial de masses. (la foto de dalt és d'un detall de les làmpares de la plaça principal del lloc). Més imatges ací


besets demà més cine!!!

dimarts, 24 de març del 2009

24 de març dia dels drets humans















hola! avui a l'argentina és dia festiu... per què?

perquè avui fa 33 anys que el general Videla va perpretar l'últim colp d'estat que va deixar un balanç de 30mil desapareguts i una ferida oberta entre els argentins que no es comença a tancar fins ara.

hui he anat a l'ESMA (escuela de mecánica de la armada) on la Fundació Madres de la Plaza de Mayo han obert un Espai Cultural dedicat als fills que van desaparèixer durant els anys de la dictadura, on fer activitats i actes perquè diuen que estan cansades de patir, que volen construir un futur al mateix lloc on els "milicos" van torturar i segrestar els seus fills. Perquè és en aquell lloc on els desapareguts són presents.

Així doncs, l'acte de hui era la cloenda de la semana de Jornadas de Pasión y Lucha i feien una obra de teatre, un concert de música dintre del festival de la cançó social i, com no, un parlament de la líder de les Madres: Hebe de Bonafini; que jo la vaig poder vore en València, ja fa uns anys que vingué a la universitat per presentar un dels projectes que tenien en marxa, la creació d'una universitat popular (un altre dia vos conte el tema de les universitats perquè és també curiós).


Total, que l'acte ha sigut molt interessant, hi havia un fum de gent: famílies senceres, joves, sindicalistes, batucades, banderes... (de sobte m'he enrecordat de moltes de les mogudes que he assitit amb els amics i la família).

per a més info: madres.org i per què veieu que açò també ens toca de prop...

ale besets...

diumenge, 22 de març del 2009

“No se da cambio, por favor pagá con monedas!”















Aquesta és una de les contradiccions més flagrant d'aquest ciutat que es diu moderna i europea. Si bé, les autoritats s'esmeren en intentar que la gent gaste monedes, no són fàcils d'aconseguir...

Amb frases com aquesta que penja de sota del cartell del quiosc d'enfront de l'hostal, però també a la cafeteria de la universitat, al locutori on compre les targetes per recarregar el mòbil, al “subte” per comprar el bitllet de metro (per a evitar això les autoritats del transport ja han inventat un sistema per evitar retornar monedes, el “monedero”, el bitllet de tarja magnètica que podem usar des de gener a la ciutat de València o la oyster card londinenca), al “xino” on compre tot allò que no he pogut comprar abans al supermercat, al “colectivo” o òmnibus i comerços varis...

El tema de les monedes és un tema que d'entrada pareix ridícul perquè a occident no li dónem importància a tindre més o menys euros en moneda, però que ací es torna importantíssim, jo diria que essencial ja que sense monedes la vida resulta una mica complicada. Per exemple, els autobusos d'ací funcionen només amb monedes... els senyors conductors només realitzen tasques de la conducció, el “manejo del colectivo”, i per a que tots els viatgers paguen el que és just (resulta que ací els bitllets tenen tarifes diferents depenent de la destinació que tu vages: el mínim són 1peso i 10centavos i el màxim que jo conec són 1peso amb 25centavos -algo més de 25 cèntims d'euro, aproximadament, feu vosaltres el càlcul-) els conductors marquen les tarifes apretant un botó que dóna l'ordre a la màquina que tenen darrere seu i és aquesta la que et dóna el bitllet una vegada has introduït les monedes que calguen. Així doncs, si no tens monedes el conductor no te'n donarà i per tant no podràs viatjar en colectivo. A més, sobre tot a les nits, cal que portes algunes monedes de més, no només el preu exacte ja que com q has d'introduir-les a una màquina, aquesta pot no reconéixer-les i per tant, no poder viatjar...

I per què existeix aquest problema de les monedes? I el que és més interessant? Per què el govern no pren mesures? Quins interessos poden haver darrere?

Doncs bé, pel que m'han contat hi ha dos teories que poden explicar aquest fet i d'elles s'entreveuen els interessos que poden fer que aquest problema quotidià no es resolga:
a)hi ha qui parla de l'existència d'una màfia, orquestrada per les mateixes empreses de transports (ja que ací a Buenos Aires hi ha al voltant de 300 línies de colectivo repartides en almenys 80 empreses diferents) que s'encarregaria d'ajuntar les monedes per fondre-les i garantir el tràfic de metalls amb els països fronterers...
b)la segona teoria també té finalitats poc lícites i seria la que mantenir un mercat negre de monedes, els beneficis del qual resulten importants ja que, segons el meu informant (ja semble un antropòleg de veres), al mercat negre et venen 100 pesos de monedes per 120 pesos en bitllets!

Per acabar el tema, donaré pistes de com aconseguir monedes als que em lligen i pensen vindre a l'Argentina: comprant caramels, cigarrets, segells i qualsevol altra cosa menor de 2pesos (que ací és el bitllet més petit i super nombrós) i en aquest no desistir, ja que en molts comerços no et venen res i no tens canvi, si compres una aigua o cervesa, pegar un glop abans de demanar que et cobren, pagar al subte (que costa 1'10pesos) sempre amb un bitllet de dos pesos i els 20 cèntims perquè et tornen algo, fer tractes amb els que demanen per tal de canviar-los monedes per bitllets (esta opció jo l'he practicat amb els joves que fan malabars als semàfors i parcs que em donen més bon rotllo)...

b7s

dijous, 19 de març del 2009

Passat i present de Buenos Aires, de la vida horitzontal a la Ciutat Vertical.

Ei xiquets, Buenos aires i l'àrea metropolitana que ací s'anomena com el Gran Buenos Aires (GBA), i de la qual la capital no és la mateixa Buenos Aires, sinó La Plata, una ciutat al sud (a 45 minuts del centre de Bs As -abreviatura molt utilitzada- en transport públic); té una població de 18 milions de persones i la seua superfície és d'una grandària igual a tot l'Estat Espanyol.

Doncs bé, BsAs va tindre un passat basat en la horitzontalitat ja que l'arquitectura que els francesos, italians i anglesos van portar a principis i mitjans del s.XX era construir edificis baixos, de com a molt 4 plantes, amb sostres alts, de fet, als barris antics com San Telmo (foto de baix) abunden les edificacions o cases amb planta baixa i primer pis, i als voltants de la Plaça de Mayo, on es situen la majoria de ministeris i edificis governamentals, les edificacions són semblants als palaus de tres altures del centre de València.

Va ser, posteriorment amb les migracions que es van produir durant la segona meitat del segle XX (penseu en els edificis construïts pels anys 60 i 70 en el nostre país) i aquesta ciutat no va ser menys... així, les noves construccions anaren borrant la fisonomia d'aquesta ciutat i transformant-la en com es coneix avui, si fem una ullada a un carrer qualsevol observem com es conjuguen torres de pisos i oficines al costat d'un caseta de dos plantes contigua a un palauet de 3 plantes o un gratacels de vint plantes o una casa de només una planta i terrassa.

A més, la creació de nous barris com el de Puerto Madero (a la foto de baix) o la remodelació d'altres barris ja existents segueixen aquesta filosofia edificadora: gratacels i torres de pisos poblen ara la ciutat i a la vegada resignifiquen les formes de vida, si abans el palau era la forma de representació social, ara és la macro-torre de més de 20 plantes, amb totes les vivendes homogeneïtzades. Així doncs, ara els poderosos es concentren en les zones on més blocs de pisos hi ha: Puerto Madero i els Barris del Nord (Recoleta, Belgrano, Palermo Hollywood) però també a les zones costaneres del Gran Buenos Aires com Mar del Plata a unes tres horetes de la capital (i que els espanyols la coneixen com la Benidorm d'argentina) així com les ciutats de la zona oest de Buenos Aires.

hola!

hola! qué onda?

ací comença la meua experiència bloggera... per fi m'he decidit per un nom, un format i u espai obert a tothom que vulga participar deixant el seu comentari.

Aquest blog serà com una bitácola, un llibre on s'apunten els fets que es van succeïnt durant un viatge... i quin viatge? doncs la meua experiència en el programa de mobilitat internacional de la universitat.

així doncs arrenca l'aventura bloggera i porteña...


(porteña fa referència a la ciutat de Buenos Aires)

besets.